Como una ola tu amor llegó a mi vida
Como una ola de fuerza desmedida
Sentí en mis labios tus labios de amapola
Como una ola!!!!!!
(la más grande)

Dimarts 12 de novembre, una altra vegada a les deu de la nit, després de dues setmanes d’inactivitat (bé, amb un amistós però sense quòrum... érem 5...) podríem tornar a gaudir de la nostra anhelada competició. Allà estàvem, una vegada més, però quelcom havia canviat... fotia un fred de collons!!!!!!!!!! L’hivern havia arribat amb força saltant-se la tardor, vam passar d’estar amb màniga curta a lluïr samarretes i malles tèrmiques ajustades als nostres esculpits cossos... I allà estaven ells, el rival, el Santa Anna, amb una plantilla jove i que la temporada passada ens havia passat per sobre com una onada... Seria diferent aquesta vegada? Ara arribàvem al partit en un bon moment, seríem capaços de plantar-los cara??????
Recollida de DNIs, pilota al cercle central i l’àrbitre amb el xiulet als llavis disposat a donar començament al matx, tot apunt, excepte nosaltres, que afectats pel fred i per un escalfament deficient (no vam fer el rondo!!!!) vam començar d’allò més malament. Encara no havíem fet una jugada amb cara i ulls i ja perdíem d’un, i al cap de res de dos, no érem capaços de jugar la pilota, no combinàvem, no disposàvem d’oportunitats, però a més a més, defensivament fèiem aigües per tot arreu. Aleshores, en mig d’aquest desgavell, en una jugada aïllada vam poder escurçar distàncies gràcies a un gol de l’Edgar. 2 a 1 i molta estona per endavant... A partir d’aquí vam tenir uns minutets menys dolents, seguíem patint en defensa però quan aconseguíem sortir del darrera creàvem ocasions de gol; en vam fallar una, dues, tres, i ens van tornar a marcar... merda!!!!!! Aquest gol ens va acabar d’enfonsar, no vam parar de provar-ho, ens vam entregar al màxim però aquella colla eren superiors i, talment com havien fet la temporada passada, ens van tornar a passar per sobre com una onada... què dic com una onada! Com un TSUNAMI!!!!!!!!!!!! Ens van anar caient gols en contra i vam arribar al descans perdent per 7 a 1... quin mal!!!!!!!!
A la mitja part ens vam animar entre tots i vam intentar sortir al camp com si la primera part no hagués existit, com si la cosa tot just comencés i encara estigués tot per decidir, i amb aquesta actitud vam tornar a entrar al terreny de joc disposats a deixar una millor imatge, i així va ser. Vam sortir força més endollats i això va fer que al rival no li fos tot tant fàcil com al començament, seguien sent superiors, seguien creant ocasions però ara nosaltres aconseguíem fer alguna cosa més que durant la primera part. Tot i això eren millors i no van tardar a tornar-nos a marcar, però ara van tenir resposta, un altre golet de l’Edgar. Poca estona després un altre gol de rival, 9 a 2 i tot igual, però aleshores, quan semblava que tot s’acabaria aquí, vam demostrar el nostre gran caràcter competitiu i gràcies a la nostra empenta i al seu lògic relaxament vam començar a materialitzar ocasions. En Bernat va poder fer el tercer i el quart i l’Edgar el cinquè, i just en aquest moment vam tornar a rebre un gol, però vam seguir intensos i vam poder fer-ne dos més gràcies a l’encert d’en Bernat. Al final 10 a 7, un resultat que no mostra fidelment l’esdevenir del matx, però que sí mostra la nostra gran actitud i la gran força mental que estem demostrant enguany, força que ens va permetre aturar, ni que fos una miqueta, l’onada que ens havia passat per sobre bona part del partit.

Bé nanos, això és tot, partit sense gaire història però que de ben segur servirà de pedra de toc i servirà per rebaixar l’eufòria existent... (diuen els professionals d’això que es veu que és dolenta...), tot i que corre el rumor que tot formava part d’una estratègia per aconseguir no pujar de categoria... qui sap!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!