Som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana,
sota la capa del sol.

Altra vegada divendres, altra vegada a les deu de la nit, la climatologia continuava essent benigne tot i trobar-nos ja a onze d’octubre... seria un dejavú???? Doncs no, el rival era diferent, ara jugàvem contra Yermens, un equip contra el que ningú recordava haver-hi jugat. Els nanos es veien joves (com gairebé sempre) i força bons, però estàvem a tope de moral després de la victòria en el derby i volíem seguir amb aquesta ratxa triomfal... en seríem capaços?

Un cop entregats els carnets a les oficines de la Laru, l’àrbitre es posà el xiulet als llavis i es disposà a xiular l’inici del partit. Poca estona després la bola ja rodava, estàvem concentrats per no repetir errors passats, però res, en la primera bola, una errada intentant treure la bola des del darrera, va deixar al seu davanter sol davant en Maxi i li va fer una vaselina imparable. Ja començàvem... ens tornaríem a entrebancar amb la mateixa pedra? Això semblava... però no! L’equip es va aixecar de forma magistral, vam seguir creient en el nostre joc, vam començar a dominar el tempus del partit i així vam anar tenint ocasions mentre que en defensa no patíem pas massa. Així va començar la remuntada, primer amb un xut llunyà de l’Edgar que va fer un efecte estrany i va passar per sobre del porter quan estava ajaçat a terra, després amb una voleia de l’Isaac des de la frontal amb mitja volta inclosa i finalment amb una rematada a boca de canó d’en Pau culminant, així, una magnífica jugada col.lectiva. 3 a 1, ja els teníem!!!!! Doncs NO!!!!!! Quan millor estàvem, quan semblava que podríem tenir un partit controlat, tot es va torçar. En un parell d’accions aïllades ens van empatar, ens van clavar un xut llunyà que va entrar ras i enganxat al pal, i després, a mig minut del final de la primera part, una centrada que no va trobar rematador va acabar tocant el pal i entrant mansament a la nostra porteria (de fet, poca estona abans en Maxi ja havia tret miraculosament una centrada que tenia les mateixes intencions) Quina merda!!!!!!! 3 a 3 i descans.

El cop va ser dur, teníem bones sensacions, vèiem que aquell equip tenia bones individualitats però no tenia un bon joc col.lectiu i que els podríem guanyar. Ara van arribar els nostres millors minuts, vam tenir un quart d’hora de domini total, teníem ocasions i no patíem en defensa, i en una d’aquestes en Dani va poder fer el quart gol del nostre compte en una pujada per la banda que va culminar amb un xut ras i sec. Després d’això més ocasions, algunes de claríssimes però sense premi, i poc a poc, la cosa va anar canviant, van anar igualant el partit i van començar a disposar d’alguna oportunitat, i en una falta a la frontal ens van empatar. Aquí van arribar els millors moments del nostre porter, va fer un parell d’aturades espectaculars i ens va mantenir vius al partit. Tot i la gran actuació, poca estona abans d’acabar, en un contraatac, ens van fer el cinquè gol que semblava definitiu. No quedaven més de tres o quatre minuts, havíem dominat gairebé tot el partit, havíem perdonat quan els teníem el peu al coll i ho estàvem pagant massa car; però aleshores, quan tot semblava perdut, ho vam tornar a fer: no sé si per l’energia que encara ens portava el record del partit anterior o per l’efecte motivador del postpartit a l’Alsus, quan quedava menys d’un minut vam poder empatar gràcies a un altre gol de l’Edgar!!!!! 5 a 5 i final.

Quina llàstima!!!!!!!!!! Vam ser millors que ells durant la majoria del partit, vam perdonar massa, però també vam saber reaccionar quan tot semblava perdut. En resum, empat amb gust agredolç per com va anar tot plegat, sort que després ho vam arreglar tot amb un deliciós sopar on vam tornar a recuperar líquids, hidrats i col.lagen.

Bé nois, això és tot!!!!!!! Només dir que és una de les cròniques que més m’ha costat escriure. Jo pretenc que passeu una bona estona recordant anècdotes del partit i intento treure-us un somriure amb tot plegat, però aquests dies fins i tot a mi m’està costant somriure una mica... Però aquesta gent no ens pot vèncer i no pot ensorrar el nostre ànim, per tant que els donguin pel cul! I aquí teniu la meva modesta visió, sempre imparcial (o no), del partit de l'altre dia amb el propòsit de seguir arrencant-vos un petit somriure passi el què passi. Ara més que mai encantat de compartir el meu temps amb vosaltres, de pertànyer a aquest grup humà i de dir-nos com ens diem: TAVERNA ATZUCAC!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Una abraçada a tots!!!!!!!!!